Manuel Casanoves: El canvi és possible

Manuel Casanoves, español exiliado en Londres, leyó el artículo fundacional de AI, The forgotten prisoners, publicado en el periódico The Observer en 1961 por el abogado británico Peter Benenson, fundador de Amnistía Internacional, y se afilió muy pronto a la organización.

Tras la muerte de Franco, el 12 de marzo de 1976 participó en una de las primeras reuniones en Barcelona para iniciar una campaña contra la tortura en Uruguay.

Así recordaba Manuel Casanoves los orígenes de la organización, en una de sus últimas entrevistas grabada en 2008 con motivo del 30 Aniversario de la organización en España: “Nos reunimos unos pocos jóvenes por primera vez en Barcelona..., había periodistas..., después nos fuimos reuniendo periódicamente. Comenzamos a tomar parte asociativamente en campañas contra la tortura en Paraguay, en Uruguay, en China… Fuimos teniendo un poco de voz, pero sin estar legalizados todavía en España.”

También en 1976 acudió junto a una delegación española al Congreso Internacional de Amnistía Internacional que se celebró en Estraburgo (Francia), en la sede parlamentaria del Consejo de Europa. La delegación fue recibida con un gran aplauso, ya que provenía de un país por el que los miembros de Amnistía Internacional habían trabajado durante años.

El 15 de julio de 1978 se celebró la primera Asamblea Constituyente de Amnistía Internacional en Barcelona, en la que Manuel Casanoves se convirtió en el primer presidente de la organización en España.

Aquel pequeño grupo de activistas que impulsó Casanoves se ha convertido, en algo más de treinta años, en una organización con más de 58.000 socios y socias, más de 1.800 activistas que participan en más de 100 grupos de voluntariado repartidos por toda la geografía española, y que moviliza a millones de personas para defender los derechos humanos en todo el mundo.

Casanoves definía así a la organización que contribuyó a fundar: “Yo creo que Amnistía es la voz de la conciencia.”

Fuente: AI.

He aquí una entrevista aparecida en Foc Nou en 2001.

–Des de l’Església, quina opinió es tenia de la seva implicació
amb Amnistia Internacional?
–Hi ha divisió d’opinions. Alguns, sobretot les persones
de més edat, veien amb recel la meva participació a
Amnistia Internacional, perquè no acabaven de comprendre
en què consistia, però hi ha hagut molta gent que m’ha
fet costat i m’ha animat. Més aviat és fora de l’Església on
sorprèn que sigui un religiós el primer president
d’Amnistia Internacional a tot Espanya.
–Com ha canviat el món en els darrers 40 anys?
–Algunes coses han millorat i d’altres han empitjorat.
La mentalitat ha millorat, hi ha més consciència dels conceptes
de justícia i de pau. Ningú no es declara en contra
dels drets humans, tot i que després no sempre es respecten.
Per exemple, la nova Llei d’estrangeria fa una certa angúnia.
Sembla que haguem oblidat que anys enrere érem
nosaltres els que anàvem a l’estranger a buscar feina i que ,
els altres països, ens van acollir millor del que ho estem fent
ara nosaltres. També veiem casos com els de Rwanda,
Txetxènia o Israel que afecten, no un grup reduït de persones,
sinó milers. Això és inacceptable i, evidentment, va
contra els drets humans.
–Creu que cal crear algun organisme internacional per
protegir els drets humans?
–És esperançador que el Tribunal Internacional de
Justícia jutgi un cas com el de Milosevic. Fins ara, les dictadures
es refugiaven de les seves accions argumentant que
eren afers interns del país. Cal que les actuacions dels
governs puguin ser jutjades quan violin els drets humans,
perquè la dignitat humana és universal. Cada persona i
cada comunitat té un dret que transcendeix i està per sobre
de les fronteres polítiques.
–Ja que ens parla de fets esperançadors, quins altres signes
d’esperança veu en el nostre món?
–Un signe d’esperança és el fet que encara seguim aquí,
que els poders polítics,mediàtics, dictatorials, elmaterialisme
i el consumisme, per anomenar-ne només alguns exemples,
encara no ens hagin consumit i ens quedi l’esperit, uns certs
ideals. Això dóna esperança i ens diu que ens en podem sortir.
Malgrat tota l’escombraria del nostremón, encara sura un
esperit humà i, per què no dir-ne així: un esperit cristià. –M.M.